I ARA QUÈ?

I ara què?, ens preguntàvem en acabat de les consultes populars sobre la independència de la nació catalana, que van fer possible de poder parlar, sense por, del dret de decidir dels catalans i les catalanes el nostre futur lliurement, democràticament, pacíficament, malgrat els impediments legals de les lleis espanyoles ben poc democràtiques.

I ara què?, ens preguntàvem en acabat de la gran manifestació del 10 de juliol de l’any 2010, organitzada per Òmnium amb el lema Som una Nació. Nosaltres decidim, que va esdevenir un clam a favor de la independència de Catalunya i els Països Catalans.

I ara què?, ens preguntàvem veient passar eleccions municipals, autonòmiques i ara estatals sense que hi hagi hagut cap traducció política unitària d’aquell procés participatiu, d’aquell clam ferm.

I ara què?, ens preguntem ara, quan la crisi fa més evident que mai l’espoli fiscal a què el nostre país està sotmès i els partits polítics catalans no són capaços de preveure que l’únic model de finançament que acabarà amb l’espoli és la independència perquè el pacte fiscal amb l’Estat Espanyol està abocat al fracàs o a l’engany o a l’estafa o a perdre-hi bous i esquelles una vegada més.

I ara què?, ens preguntem quan veiem amenaçades condicions de qualitat de vida per als catalans amb les retallades en sanitat, educació i serveis socials a causa, ultra la conjuntura global deguda al descontrol financer del capitalisme més ferotge, del no retorn de 22.000 milions d’euros que se’n van de Catalunya cada any recaptats per no dir robats amb la llei per no dir amb l’escopeta espanyola a la mà.

I ara què?, ens preguntem quan la metodologia de la immersió lingüística i el principi de la llengua catalana com a idioma legítim i vehicular a les nostres escoles, instituts i universitats es veuen una altra vegada qüestionats i amenaçats tot i haver estat verificats com a factors de cohesió i d’èxit educatiu per la comunitat científica internacional.

I ara què?, es pregunten els esportistes catalans quan constaten que encara no poden competir com a catalans en lligues, encontres i partits internacionals oficials i s’han de conformar a malbaratar el seu esforç i el seu treball obsequiant els seus èxits -que no són pas pocs- a les seleccions espanyoles uniformades i unificades.

I ara què?, es pregunten els nostres treballadors, tant se val si són públics o si treballen a l’empresa privada, que aspiren a un marc nacional de relacions laborals i que les aportacions de les seves nòmines a la Seguretat Social no es malbaratin quilòmetres enllà sinó que s’inverteixin aquí en serveis dignes.

I ara què?, es pregunten els nostres empresaris més nostrats, petits, mitjans i fins i tot grans, que aspiren a tenir un interlocutor institucional proper, amb capacitat de decisió i amb recursos suficients per impulsar l’eficiència i l’exportació com a motor de desenvolupament econòmic del país.

I ara què?, es pregunten també els nostres cristians, que per mitjà de la Federació de Cristians de Catalunya ha sortit en defensa dels partits catalans que “de manera justa, democràtica i pacífica promouen i defensen, amb tot el dret, la plena sobirania i independència del seu poble” i han replicat així una declaració de la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola amb motiu de les eleccions del 20-N en què parla de la “unitat de l’Estat espanyol” i considera necessari “tutelar el bé comú de la nació espanyola en el seu conjunt”.

I ara què?, es pregunten els nostres jubilats mal pensionats, els nostres estudiants mal becats, els nostres pagesos mal protegits, els nostres investigadors mal incentivats…

Doncs ara, unitat. Doncs ara, poble. Doncs ara, nació. Doncs ara, Estat! Doncs ara, Independència! Doncs ara, 40 anys després de l’Assemblea de Catalunya,

ara: l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA!

Ara, REUS PER LA INDEPENDÈNCIA!